Sento que hi ha ombres que no es veuen, paraules que no es diuen, coses que no s'escolten. Sento sensacions que es senten, sentiments que no desconec. Que saps què passen però no saps que es queden. Sentir la felicitat, apreciar-la, o trobar-la a faltar.

Hi ha algo que trobo a faltar, algo que trobo en falta.


Els matins ara són buits, i llevar-me del llit és el major malson... Hauré de tornar a dormir, perquè per les nits d'abans hauran sigut insufribles, i serà llavors, quan valdrà la pena obrir els ulls... Les hores hauran passat, i la tristesa ja s'haurà apoderat del meu ésser.
Caminar pel carrer, i voler passar per aquells carrers que tant em recorden a tu, voler tocar el cel i anyorar la teva mà que estava sempre junt la meva...

Se'm accelera el cor, els meus ulls estan inundats, se'm refreda la pell...

Voldria tornar enrerre, poguer tornar a tocar la teva pell tants cops com abans ho feia... Hauran bons moments en aquest present, hauran moments que tornaran a ser com anteriorment. Però mentre, tornaré a aixecar-me per les nits amb ganes de tornar al llit per aixecar-me per segon cop, però amb il·lusió

I es què em moro, penso i desespero. Què hi ha d'aquellles hores que ara en fan falta? Què ji ja d'aquells moments que ara escassegen? Ja no em dóna igual, perquè m'importes, no vull no donar-li importància, perquè m'afecta, em torno boja.

Vull que passi el temps, que passin els anys, vull parar el temps quan et tinc aprop meu, junt a tu i lluny d'allà, d'allà on ens separen. Vull saltar aquest sot que tant em crema, que tant m'inunda

Anglarill, Clara

Am quatre mots no entraré en raó.

Els diré, intencionadament. Diré que és lògic, però es complicat.

Mots que seran un bocí de respecte, un bocí d'oxigen per a poder respirar tranquil·la, que m'ajudarà a viure, a viure el temps que em toca viure. On l'ocell té ales per poder volar, i les rose tenen pètals al igual que tenen espines.

Amb quatre mots poca cosa diré, perquè no vull parlar massa, també vull escoltar.

Diré que necessito parlar, i no només escriure, diré que no tinc paraules, les suficients per a poder comprendre'm, ni tan sols tinc paraules per a defendre'm.

Repeteixo, ja no sé si intencionadament o inconscientment, amb quatre mots no arribaré més lluny que a una frase, ni que puc construir un vers.

Com construir un edifici amb quatre maons, ni tan sols construiria una paret.

I de cop, els mots cauran a poc a poc, cauran al terra mentre surten de la meva boca, hi haurà un dia que de cop res serà silenci, inclòs una persona incapacitada a escoltar sabrà del que parlo, encara que no digui res, perquè mentre, em defendré gestualment.

Anglarill, Clara

Qui sap, si demà seràs víctima de la pluja,
si voldràs ser ferit per les seves gotes,
o preferiràs refugiar-te sota la tela d'un paraigües.

Qui sap, demà desitjaries no sortir de casa.

Qui sap si demà s'amagarà el sol,
si voldràs que s'oculti,
o bé gaudir del dia.


Jo sé, que per ara, no voldré ser víctima de gotes de pluja,
que no voldré que s'amagui el sol.


Jo sé per ara, que no voldré veure llàgrimes,
i gaudir del teu somirure.


No seré covarda, ni m'amagaré rere a cada cantonada.


I es que tot està sota control de la vida,
si hi ha tempesta, sé on voldré refugiar-me

i si torna a sortir el sol, sabré on voldré passar les nits.


Però jo no sóc la vida,
ni tinc el control d'ella,
i si fós així, no deixaria que plogués i que mai s'amagués el sol.

Anglarill, Clara.

I de com em sento ara, a com em sentia ahir. Trista em despedia, caminan a pas lleuger, trepitjan cada cop més fort, intentat provocar el terratrèmol a una formiga. I amb l'impotència dins i la ràbia més encara, pensava que no li tenia que donar-li tanta importància...

Creuaua la carretera sense mirar. Aquelles criatures, gràcies a aquelles criatures felices i animades no vaig ser accidentada. Però em vaig donar compte al cap de quatre passes més, girar-me i veure el cotxe a metres de mi. Ja trepitjava sorra, i la sombra a la fi m'aclarava les idees. Però si mirava amunt, veia com traspassava els raigs del sol entre les branques dels pins. M'emocionava de tantes maneres... m'agradava saber que només té ulls per mi, però trista em posava si recordava que... coses que encara em dol recordar. Pell de gallina. Ja tornava a creurar sense mirar. Caminava per un carrer solitàri, més gats que persones, cases fantasmes, jardins abandonats. Les parets quasi es queien però en una d'elles a l'esquerra, a l'altura dels meus ulls, podia veure escrit el seu sobrenom. En aquells temps quan la paret encara era blanca i va deixar de ser-ho quan jo era inconcient del què passava. Al que jo estimo tenia les mans sobre una altre. Em crema pensar-ho.

No tenia recursos per treurem de sobre aquella sensació, dèbil, com una criatura, només podia cridar, dins meu, però podia cridar. Va ser aixecar la mà i ferirme els artells. La sang em sortia a final de carrer, quan ja tenia una altre cosa al cap; una ferida a la mà.

Anglarill, Clara

Escondida detrás de ese matorral, observaba como se besaban los mayores, pude pasar toda la tarde pensando en cómo resbalaban sus labios, en cómo se miraban, soñar por la noche en ello, y crear el desenlace de esa historia. Al día siguiente y al siguiente seguí observando a eses seres que cada vez más me emocionaban.
Hubo un día pero, que esos dos galanes me hicieron dudar de su trato, de su acercamiento. Discutían muchísimo, se chillaban, levantaban la voz cada vez más, mas sus ojos... sus ojos seguían mirándose como el ayer.
Ella temblaba, hacía vueltas como un perro siguiéndose la cola, inútilmente perdía fuerza. Ella deseaba tocarle, poder sentir sus manos para no sentirse sola, para no sentir de que la miraba como a una cualquiera. - ¡No me apartes! De repente, el chico la paro, y le mencionó palabras de las cuales la chica se puso a llorar, los ojos estaban más humedecidos que el primer día en que pudo degustar los labios de su querido. El chico se fue. Temido, chilló palabras que en ningún tiempo olvidaré: la persona que más he amado y quisiera amar, el oxígeno que me aydua a respirar, la sonrisa de cada mañana, el sueño de cada noche, lágrimas de amor y lágrimas de tristeza, la razón por la cual puedo vivir, eso, y mucho más, eres tú.

Infinitamente, te amo.

Sinceramente, abro este documento para escribir ciertos sentimientos que llevo tiempo sintiéndolos, describir algunas de las muchas sensaciones que avasallan mi cuerpo cuando estoy con mi amado. Describir efectos, impresiones de mil y una forma, mas hay algo que paralizo, el saber de que por encima de todo, hay algo inmutable, algo permanente y eterno... nuestro amor, la infinidad que existe entre nosotros, la conexión que nos une, un amor incombustible que no obstante arde.

Quizás la guerra que se pudo desarrollar, pudo haber alcanzado alguna lágrima en lo más profundo de nuestros seres, pero la ficción que se hubiera creado en lo más ficticio de mí habría sido un obstáculo en lo más real de tí.

Vamos a dejar que nuestros corazones se reencuentren antes que nuestros labios.

Clara Anglarill

Mira'l! Haha...

Què guapo està quan somriu...

m'entren moltíssimes ganes d'abraçar-lo i petonejar-lo,

com si hagués passat molt de temps que no el veig...

Mica en mica s'acosta i sento que se'm humitegen els llavis...

amb ganes de besar-lo.

Ja està aquí! I per molt que faci que els nostres cors estan units,

el meu sempre se'm accelera al veure'l.

Quan l'estimo... pots imaginar-ho?

No podria viure sense els seus petons,

les seves abraçades, sense ell.

Ja el tinc aquí,

què bé em sento quan està amb mi.

Cuando haya pasado el tiempo en este mundo,

los que hayan dado la vida para vivir en este,

y se hayan abierto sinceramente al amor de saber vivir,

podrán gozar aquellos que han sabido sentir el placer de vivir el momento.


Cuando haya pasado el tiempo en este mundo,

los que no hayan sabido dar la vida para vivir en éste,

y se hayan cerrado falsamente al amor de saber vivir,

¿podrán gozar éstos del mundo, de la vida?

y es más, ¿sabrán que es el tiempo?

La vida,

aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes,

mientras planeas tu magnitud física;

el tiempo, la duración o separación de tus acontecimientos.

Eso es la vida,

éso, no es perder el tiempo.

Querido.

Cuando muera voy a apenarme de ti,
mas no seré capaz de olvidarte ni de condenar-te.

Tú fuiste el causante de mi muerte. Y te lo perdonaré.
Gracias a ti he vivido la vida.

He sufrido el tiempo en que me costó escribir estas sencillas palabras.

Tú, tiempo que has tenido para demostrar como soy;
una mujer humilde con estrechos recursos y demasiados efectos.

Tú, has hecho que observe las formas con detenimiento,
un determinado tiempo que me pudiste dar.

Erase una vez que era de mí,
una niña indiferente,que no te estimaba.

Eres fugaz en la vida.
Eres la felicidad y la tristeza que he vivido.

Tú, has sido la luna de cada noche,
la luminosidad de todos los días.

Gracias por los instantes,
por las temporadas, en que me curaban las heridas.

No tienes límite,y gracias a ello muchos te darán las gracias,
otros que te escupirán...

Gracias querido tiempo…

Anglarill, Clara

Si realmente huyo del día,
me eclipso ante la luna.

Si realmente ando por las sombras
y me oculto del sol,
huyo del día, me eclipso ante la luna.

Si avanzo una canción,
o me salto un paso,
me avanzo al pensamiento.

Si salto para evitar la piedra.
Si evito el día para vivir en el sueño.
Si realizo todo eso,

seré cobarde, temerosa, gallina ante el problema.

Anglarill, Clara.

Com passa el temps…
Tan durador, tan efímer,
tan fàcil de prear.
I és quan més l’enyorem,
quan respirem nostàlgia.
Es consumeixen els nostres llavis baix la pluja,
i notem com les gotes cauen sobre el nostre rostre,
com ens afalaguen les galtes.
I totes les gotes que es desprenen sobre nostre,
és segon que passa a les nostres vides.
Segons accelerats, precipitats, esmicolats…
Segons fora de temps, desordenats a la realitat.
Però som vigorosos davant la pena de saber que el temps s’escurça,
que ara tenim límits.
Ens complau recordar aquell dia que estàvem apassionats en aquell racó de platja,
baix la lluna,
baix les estrelles,
al costat del mar,
acompanyats de les onades que a la vegada ens feia de melodia.
Era i és bell recordar lo prodigiós, fantàstic que era.
Però més superb seria poder viure altre cop aquests instants.

Anglarill, C.