Am quatre mots no entraré en raó.

Els diré, intencionadament. Diré que és lògic, però es complicat.

Mots que seran un bocí de respecte, un bocí d'oxigen per a poder respirar tranquil·la, que m'ajudarà a viure, a viure el temps que em toca viure. On l'ocell té ales per poder volar, i les rose tenen pètals al igual que tenen espines.

Amb quatre mots poca cosa diré, perquè no vull parlar massa, també vull escoltar.

Diré que necessito parlar, i no només escriure, diré que no tinc paraules, les suficients per a poder comprendre'm, ni tan sols tinc paraules per a defendre'm.

Repeteixo, ja no sé si intencionadament o inconscientment, amb quatre mots no arribaré més lluny que a una frase, ni que puc construir un vers.

Com construir un edifici amb quatre maons, ni tan sols construiria una paret.

I de cop, els mots cauran a poc a poc, cauran al terra mentre surten de la meva boca, hi haurà un dia que de cop res serà silenci, inclòs una persona incapacitada a escoltar sabrà del que parlo, encara que no digui res, perquè mentre, em defendré gestualment.

Anglarill, Clara