Am quatre mots no entraré en raó.

Els diré, intencionadament. Diré que és lògic, però es complicat.

Mots que seran un bocí de respecte, un bocí d'oxigen per a poder respirar tranquil·la, que m'ajudarà a viure, a viure el temps que em toca viure. On l'ocell té ales per poder volar, i les rose tenen pètals al igual que tenen espines.

Amb quatre mots poca cosa diré, perquè no vull parlar massa, també vull escoltar.

Diré que necessito parlar, i no només escriure, diré que no tinc paraules, les suficients per a poder comprendre'm, ni tan sols tinc paraules per a defendre'm.

Repeteixo, ja no sé si intencionadament o inconscientment, amb quatre mots no arribaré més lluny que a una frase, ni que puc construir un vers.

Com construir un edifici amb quatre maons, ni tan sols construiria una paret.

I de cop, els mots cauran a poc a poc, cauran al terra mentre surten de la meva boca, hi haurà un dia que de cop res serà silenci, inclòs una persona incapacitada a escoltar sabrà del que parlo, encara que no digui res, perquè mentre, em defendré gestualment.

Anglarill, Clara

Qui sap, si demà seràs víctima de la pluja,
si voldràs ser ferit per les seves gotes,
o preferiràs refugiar-te sota la tela d'un paraigües.

Qui sap, demà desitjaries no sortir de casa.

Qui sap si demà s'amagarà el sol,
si voldràs que s'oculti,
o bé gaudir del dia.


Jo sé, que per ara, no voldré ser víctima de gotes de pluja,
que no voldré que s'amagui el sol.


Jo sé per ara, que no voldré veure llàgrimes,
i gaudir del teu somirure.


No seré covarda, ni m'amagaré rere a cada cantonada.


I es que tot està sota control de la vida,
si hi ha tempesta, sé on voldré refugiar-me

i si torna a sortir el sol, sabré on voldré passar les nits.


Però jo no sóc la vida,
ni tinc el control d'ella,
i si fós així, no deixaria que plogués i que mai s'amagués el sol.

Anglarill, Clara.