Com passa el temps…
Tan durador, tan efímer,
tan fàcil de prear.
I és quan més l’enyorem,
quan respirem nostàlgia.
Es consumeixen els nostres llavis baix la pluja,
i notem com les gotes cauen sobre el nostre rostre,
com ens afalaguen les galtes.
I totes les gotes que es desprenen sobre nostre,
és segon que passa a les nostres vides.
Segons accelerats, precipitats, esmicolats…
Segons fora de temps, desordenats a la realitat.
Però som vigorosos davant la pena de saber que el temps s’escurça,
que ara tenim límits.
Ens complau recordar aquell dia que estàvem apassionats en aquell racó de platja,
baix la lluna,
baix les estrelles,
al costat del mar,
acompanyats de les onades que a la vegada ens feia de melodia.
Era i és bell recordar lo prodigiós, fantàstic que era.
Però més superb seria poder viure altre cop aquests instants.

Anglarill, C.