I de com em sento ara, a com em sentia ahir. Trista em despedia, caminan a pas lleuger, trepitjan cada cop més fort, intentat provocar el terratrèmol a una formiga. I amb l'impotència dins i la ràbia més encara, pensava que no li tenia que donar-li tanta importància...

Creuaua la carretera sense mirar. Aquelles criatures, gràcies a aquelles criatures felices i animades no vaig ser accidentada. Però em vaig donar compte al cap de quatre passes més, girar-me i veure el cotxe a metres de mi. Ja trepitjava sorra, i la sombra a la fi m'aclarava les idees. Però si mirava amunt, veia com traspassava els raigs del sol entre les branques dels pins. M'emocionava de tantes maneres... m'agradava saber que només té ulls per mi, però trista em posava si recordava que... coses que encara em dol recordar. Pell de gallina. Ja tornava a creurar sense mirar. Caminava per un carrer solitàri, més gats que persones, cases fantasmes, jardins abandonats. Les parets quasi es queien però en una d'elles a l'esquerra, a l'altura dels meus ulls, podia veure escrit el seu sobrenom. En aquells temps quan la paret encara era blanca i va deixar de ser-ho quan jo era inconcient del què passava. Al que jo estimo tenia les mans sobre una altre. Em crema pensar-ho.

No tenia recursos per treurem de sobre aquella sensació, dèbil, com una criatura, només podia cridar, dins meu, però podia cridar. Va ser aixecar la mà i ferirme els artells. La sang em sortia a final de carrer, quan ja tenia una altre cosa al cap; una ferida a la mà.

Anglarill, Clara