Ja ho crec jo que passaran els anys i encara esperarem.
Amb el desig de cada vespre, de tornar-te a veure.

Ja ho crec jo que de sobte ens retrobarem
i amb el cor accelerat gaudiré de la teva presència,
de nou poder estar amb tu,
de tornar-te a veure.

Mentre, passarà el temps i hauré de nodrir-me mitjançant velles fotografies,
belles imatges...

Subsistir amb el què tinc, sobreviure a cada record
i guardar-me tots els sentiments per quan et torni a veure.

La nit, sense punt a la'i'

Però ara tot canvia. Fa fred, i al nòrdic li costa més a escalfar-se. Poder agafar ara el son costa més del que abans estava acostumada. Dono mil voltes sense tenir a algú amb qui barallar-me.
Et trobo a faltar, de poder treure’t la manta… Ara si m’aixeco a mitja nit no podré trobar-te,i és més, respiraré fons per buscar restes de la teva fragància...

Anglarill, C.

En lo cierto

De acuerdo estoy,
que no ha de existir ninguna cifra ni ninguna posición en este idilio,
mas deja que te diga;
que tu eres la primera persona que más dentro de mi ha estado,
la persona que más cerca he sentido,
y que esto tiene un mérito,
que es digno de apreciar,
y por eso te lo agradezco.

Y a lo largo de esta relación con algún bache nos vamos a encontrar,
algún precipicio, o algún río que cruzar…
Juntos lo saltaremos,
nos daremos las manos para poder saltar,
y si uno cae, de nuevo levantar.

Hay el deseo de que esto no acabe,
hagamos que nuestros corazones latan como uno.

Los dos juntos,
vamos a coordinar nuestros cuerpos
vamos a armonizar nuestro amor,
con pasión y valentía.

Anglarill, C.

Vers de la paraula harmònica

Reacciones quan sents una cançó que t’agrada,
et commous quan l’harmonia d’un to et produeix aquelles petites vibracions dins l’oïda,
onades que turmentades xoquen contra els teus intestins...

Sents de lluny aquell piano que et transmet totes aquelles sensacions,
la veu que canta o parla en melodia,

t’origina encara més estímuls indescriptibles....

Quan desitjaria poder escriure allò que realment un sent.

No puc fer res més que expressar tota la meva pell de gallina

mentre cantussejo la meva cançó més emotiva.

Aquello que va, o mejor aquello que se queda…
disfruta de lo que tiene, u olvida y lo deja de lado.

Aquello que va, o mejor aquello que se queda…
lo ve, pero no lo siente, lo toca pero no lo disfruta.

Aquello que va, o mejor aquello que se queda…
Reluce, pero nadie lo ve,
chilla, pero nadie lo escucha,
siente, pero nadie concibe.

Aquello que va ya no se queda,
se olvida, pasa por la vida, y nadie ya nada...

Fugaz y eterno.

Maldita la voz que chilla y no es escuchada,
malditos los llantos que braman sin ser secados.

Seguimos viviendo en un mundo,
donde nos hacemos los ciegos,
los sordos y los mudos.

Al segon crit que em fa la mare ja de desesperada, - Que només et queden vint minuts per arribar al institut! I li responc tranquil•la, -No passa res, si mai faig tard!

Despertar, aguditzar, estimular, llevar, aixecar, alçar, impulsar i propulsar, propulsar i impulsar, caminar...
Peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret.

Alço la mà esquerra a l’altura de les costelles i, ¡clic!, pampalluguen els llums de la cuina.
Peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre i peu dret.
M’inclino setanta-dos graus cap al terra i, ¡nyieec!, grinyola l’armari dels dolços. Penso, desitjo, en quan hi guipo, trio, agafo, obro, menjo, degusto i, ¡mm! xocolata.
Em decanto setanta-dos graus cap enrere i peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, [...]

Alço la mà més o menys a l’altura de les costelles i, ¡clic! Em veig reflectida. Si que sóc lletja quan acabo de despertar-me, m’acosto al mirall, em miro els grans, les lleganyes, i els cabells. ¿Hauré d’arreglar-ho no? Obro l’aixeta, aigua freda.
El raspall de dents, l’empasto al igual que la meva boca amb Vitaldent, escupo i glopejo, glopejo i escupo. Amb quatre gotetes em rento la cara perquè l’aigua encara està congelada. Em ‘pentino’, obtinc un resultat... passable.
Peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerre, peu dret, [...]

I amb quatre passes més arribo a la finestra, miro el carrer i després aixeco la mirada, penso: el cel està tapat, i els arbres no es que estiguin gaire quiets... fa tota la pinta de fer fred.
Peu esquerre, peu dret , peu esquerra, peu dret, peu esquerre, peu dret i peu esquerre[...]
Obro l’armari, miro, trio, em vesteixo. Mitjons fins dalt, pantalons amunt, bambes deslligades, primera capa, segona capa, tercera ca... ¿¡carinyo quantes capes penses posar-te?! tercera capa, - Mama fa fred avui no?- dic. – No ho sé, diria que si no?- em diu amb els ulls entreoberts. Al•lucino. Quarta capa. Bufanda, guants, barret i motxilla.

Faig la primera volta, la segona i la tercera a les claus i, ¡nyieec! S’obre la pesada porta del súper castell del carrer Sant Feliu al dissetè bloc, segon pis i primera porta.
Primer esglaó, segon esglaó, tercer esglaó, trenta segon esglaó, peu esquerra, peu dret, peu esquerre, peu dret, peu esquerra, obro la porta de l’entrada, fa fred, és quasi de nit, i no hi ha ningú al carrer, a sobre arribo tard al institut...

I així cada dematí, arribant tard, que si peu dret o peu esquerre, alçar la mà, inclinar-me o decantar-me, mirar-me els grans o bé buscant una solució al meu aspecte immoral.