Que te diría yo...

Que soy poeta y tu eres versos de mis poemas...

Que te amo solamente para poder recitar romances...

¿Qué es lo que quieres que te diga?

Que tu ser son las pautas de mi vida, la hoja y la pluma...

Que eres un hombre y yo una mujer.

Que si por una noche eres mi pensamiento,

eres mis sueños durante las pocas horas ya inexistentes...

Revelaré que soy poeta, y tú eres mis poemas, eres mi sueño, la noche y mi cortesía.

No s’havia si estimar-lo, ni com estimar-lo
Oblidar-lo, pensar en ell o que passès el temps.
Bategaven els bategs… I el cor potser ja era mort.
Tot era veritat. I res era mentida,
sense saber la veritat… sense saber-ho tot del cert…
Però pensava en dir algo,
defendre’m.
Però, ¿perquè?
Si no haig de defensar res…
És cert que penso en ell.
És cert que l’estimo, sense saber com estimar-lo.
Que no vull oblidar-lo perquè és amb mi i amb tothom.
I encara no hi és existen el record,
Que s’està fent important en un racó del meu cor.

Clara A.B.