Mencionaria aquesta veritat

per un neguit ardent

que m'ensenyès la certesa de la realitat.



Tranquil·lament aleshores m'alliberaria

pel petit món on tots vivim;

cel i terra, nit i dia.



I de nou tu tens la meva paraula

amb la ment inquieta sobrevisc.

Diré la veritat, si res canvia.



Aquest home de pell dura

davant meu

on deixa vagar les seves paraules,

cruels i estimats mots,

potser són les veritats el què canvia,

potser sóc jo.



Transcorre el temps,

i les idees, com un trenca-closques,

s'esmicolen.

Sento un buit on tu l'omples.



Mira'm bé,

sóc manejable per a qualsevol criatura,

diria que forta, però mentiria.



Dialoguem sovint quasi cada vespre,

aquest home de pell dura m'explica experiències mai viscudes.

L'escolto, tot importa.

Quan l'admiro...



Passa un vespre més,

però no sé si guanyo quelcom.



Bella i insòlita manía la meva de voler quan un tot ho tenia.

Clara A.B.