Aquest poema és l’acte intencionat per un invàlid.
Més enllà del voler, no hi ha el poder, no hi ha res,
Encara que hagi de confiar plenament en el que penso, em desmentiré.

El silenci decanta al silenci; al blanc, al no res.
Ni el pensament. Tan sols al sentiment, al buit.

Perdre’m a cada volta de llit, a cada malson,
Podrir-me a la d’immensitat dels somnis, ni tan sols poder dormir.

Espero un crit, ja no espero paraules.
Un crit que destrueixi la maledicció que mai va ser mencionada.
La presència d’aquest buit tan ple de res,
com buscar la finalitat entre dos miralls.

Passa el temps, i cada bocí d’oxigen expirat per tot ésser, és expulsat per un sospir.
Transcorre el temps, i encara no he dit res, per molt admirable que sigui el pensament.
Aquest acte és res, és buit, és blanc, és buscar la finalitat entre dos miralls, un bocí d’oxigen sospira’t.

Aquest poema és doncs, allò que vulgui ser, un simple poema.